Ecosistemes educatius basats en la col·laboració i la innovació

Ecosistemes educatius basats en la col·laboració i la innovació

Jordi Díaz-Gibson. Coordinador de NetEduProject

La innovació s’ha convertit en un requeriment essencial per a qualsevol organització en ple segle XXI, ja sigui en l’àmbit tecnològic, empresarial, econòmic, sanitari i social, com en educació. Els canvis que se succeeixen en tots aquests àmbits i la velocitat a què ho fan demana una capacitat de resposta ràpida, flexible i adaptativa que proporciona la innovació. Alhora, la innovació i el canvi representen variacions i progressions que impacten en les persones i les organitzacions; sovint, venen acompanyats de modificacions conceptuals, procedimentals i culturals, un fet que desafia la nostra zona de confort i provoca resistències al canvi que s’evidencien com una por natural a perdre allò estable, conegut i conservat (Carbonell, 2006; Sorensen i Torfing, 2010). La innovació s’entén com un procés dinàmic mitjançant el qual es defineixen els reptes i els problemes d’actuació, es desenvolupen idees noves i creatives, i se seleccionen i implementen noves propostes (Sorensen i Torfing, 2010). Cal destacar que en la definició dels reptes hi ha un component reflexiu i de relació teoria-pràctica que nodreix les bases dels nous plantejaments. Alhora, segons Carbonell (2006), la innovació educativa comporta una sèrie d’intervencions, decisions i processos, amb un cert grau d’intencionalitat i sistematització, que miren de modificar actituds, idees, cultures, continguts, models i pràctiques pedagògiques i, a la vegada, pretenen introduir, en una línea renovadora, nous projectes i programes, materials curriculars, estratègies d’ensenyament-aprenentatge, models didàctics i una altra manera d’organitzar i gestionar el currículum, el centre i la dinàmica de l’aula. Per tant, quan parlem d’innovació ens referim essencialment a processos que, en última instància, provoquen canvis qualitatius en tant que es trenca amb les situacions estables i convencionals. Aquests processos són orgànics i complexos, presenten molts alts i baixos al llarg del camí i requereixen temps i espais de reflexió (Torfing i Díaz-Gibson, 2016). Alhora, la innovació com el canvi final desitjat no es presenta sempre com una invenció totalment diferent a allò existent —cosa que seria una innovació disruptiva—, sinó que també pot implicar la identificació, la traducció i l’ajustament de noves idees i solucions d’altres contextos, experiències o organitzacions properes —definida com a innovació incremental (Ping Li, 2012). Per tant, és el context on s’implementa la innovació allò que determina si les propostes finals són noves i innovadores (Roberts i King, 1996). Així, és en els processos que ens condueixen a noves propostes on se centra la innovació. Aquests processos d’innovació requereixen l’activació de professionals emprenedors que articulin els problemes, les oportunitats i les possibles solucions, i que alhora siguin capaços de mobilitzar recursos materials i immaterials, tot explotant les possibles oportunitats. En les últimes dècades s’ha produït un canvi de tendència en l’aproximació sobre la innovació en l’àmbit social. S’ha passat de la promoció d’una figura individual de ‘l’innovador o emprenedor’ a la promoció dels ‘ecosistemes d’innovació’ en el que anomenem coinnovació o innovació col·laborativa (Eggers i Singh, 2009). Un intercanvi constructiu entre els diferents tipus d’actors ajuda a identificar els problemes i definir els reptes de manera que se’n contempli la complexitat (Bommert, 2010). La interacció col·laborativa facilita la circulació basada en la confiança i la discussió d’idees noves i creatives, i garanteix tant una àmplia avaluació dels possibles riscos i beneficis de les solucions com la selecció de les més prometedores (Torfing i Díaz-Gibson, 2016). En síntesi, aquesta aproximació parteix de la idea que la col·laboració esdevé un potencial fonamental en tot el procés d’innovació, pel fet que aporta visions i plantejaments diversos que en interactuar enriqueixen el procés. Així, s’entén que la diversitat d’actors pot fer una contribució valuosa a la innovació educativa i social, i per tant, es planteja que la innovació pot millorar encara més en reunir diferents actors educatius, socials i polítics en processos de col·laboració (Sorensen i Torfing, 2011). D’aquesta manera, si entenem que millorar la col·laboració entre els professionals d’una organització o d’una comunitat educativa pot promoure la innovació educativa, esdevé crucial conèixer i explorar diferents estratègies de col·laboració. A NetEduProject, les estratègies de col·laboració i d’innovació són necessàries per millorar el rendiment dels ecosistemes educatius. Aquests ecosistemes es construeixen quan les parts interessades comparteixen els seus coneixements, informació, experiències, idees i recursos per generar resultats innovadors que siguin rellevants per a ells mateixos (Sorensen i Torfing, 2011). Alhora, aquests autors també subratllen que els processos col·laboratius i interdisciplinaris impliquen una gestió i un lideratge constructiu des de la diversitat. En conclusió, l’aportació clau de la innovació col·laborativa en el sector educatiu és que la col·laboració de múltiples actors de la comunitat posa en joc tots els actius d’innovació rellevants en termes de coneixement, creativitat, iniciativa, recursos, capacitats transformadores i autoritat política. Així doncs, el lideratge educatiu ha treballar pel desenvolupament d’ecosistemes innovadors, de manera que es potenciï la col·laboració dins d’una organització i a través de la comunitat.