Jordi Díaz-Gibson i Mireia Civís, coordinadors de NetEduProject

Les organitzacions educatives i els seus professionals veuen cada cop més clara la necessitat de connectar-se amb altres actors socials del barri o la comunitat per millorar l’acció educativa. Darrerament s’evidencia un augment d’estratègies col·laboratives entre actors educatius d’un mateix territori, de manera que es teixeixen projectes educatius col·laboratius on el centre d’acció són els mateixos infants, joves i famílies. Aquestes iniciatives es fonamenten en el fet que la sistematització d’aquestes relacions, l’articulació formal i la col·laboració sostinguda entre organitzacions educatives estableixen les bases de la millora educativa. I d’aquí neix el concepte fonamentador de NetEduProject: els ecosistemes educatius. Un ecosistema educatiu és el conjunt de relacions socials existents entre els actors d’una organització educativa, barri o comunitat. La idea d’ecosistema entén que per a l’enriquiment i la potenciació de l’acció educativa és necessària la connexió i la col·laboració entre els actors educatius i socials. Aquestes interconnexions inclouen interdependències internes —entre professionals dins d’una organització— i externes —entre organitzacions en la comunitat tals com escoles, entitats extraescolars, associacions, serveis socials, famílies, universitats, empreses, etc.—, i tenen com a resultat l’establiment de sinergies, la construcció compartida de coneixement i l’assoliment d’objectius compartits. És la lògica de l’acció educativa en la ‘societat xarxa’ per respondre als reptes de l’educació en el segle XXI. En els darrers vint-i-cinc anys hem viscut l’emergència i la consolidació d’experiències educatives que parteixen d’aquesta idea d’ecosistema. L’increment de les relacions socials entre actors educatius d’una comunitat per construir un projecte comú s’ha convertit en una estratègia molt present en el context nacional i internacional per donar resposta als reptes educatius del present, uns reptes compartits i complexos que demanen de l’acció conjunta dels actors implicats en un ecosistema educatiu. Així doncs, aquestes iniciatives han aparegut en diversos programes educatius de barri, projectes educatius de zona, xarxes educatives locals, plans educatius d’entorn, partenariats educatius comunitaris, zones d’acció educativa, associacions educatives veïnals, àrees d’educació preferent o projectes d’educació360, entre els més comuns. En síntesi, entenem que aquestes iniciatives tenen present els seus ecosistemes educatius com a motor de creixement, en tant que comparteixen una fonamentació en la coresponsabilitat educativa i social, la proximitat comunitària i la col·laboració interdisciplinària. Si bé les organitzacions educatives se centren en l’assoliment d’uns objectius concrets, els ecosistemes educatius s’identifiquen tant pels objectius educatius perseguits, com pel contingut que s’intercanvia entre els actors a través dels llaços socials —idees i coneixements, materials educatius i suport emocional, entre d’altres—, on els vincles formen una estructura de relacions determinada (Scott, 2000). Així, aquests ecosistemes estan formats per tots els actius educatius d’una comunitat, és a dir, tots els professionals i altres membres de les organitzacions que treballen per assolir objectius educatius compartits en una comunitat determinada. Per tant, es fa especialment referència al procés qualitatiu de transformació tant d’una organització com d’una comunitat en ecosistemes educatius basats en la col·laboració i la innovació. Alhora, aquests ecosistemes requereixen la creació d’una nova manera de treballar junts sobre una base de confiança, proporcionant un nou know how fonamentat en la discussió interdisciplinària i la col·laboració entre els professionals educatius i socials de la comunitat (Díaz-Gibson i Civís, 2014). Ara per ara, podem dir que existeixen tant projectes educatius comunitaris com centres educatius que plantegen la seva acció des d’una lògica d’ecosistema educatiu que estan millorant l’educació a Catalunya i al món. Específicament, investigadors nord-americans, europeus i australians han evidenciat resultats significatius assolits per aquestes iniciatives com són la millora de l’èxit escolar (Carpenter et al., 2010; Renée i McAllister, 2011), la millora de la capacitat d’innovació (Sorensen i Torfing, 2010; Miller i Jaeger, 2011), o l’optimització de recursos socioeducatius en l’àmbit comunitari, així com l’increment de l’eficiència organitzativa (Keast i Brown, 2002; Díaz-Gibson et al., 2010; Díaz-Gibson et al., 2016; Almirall et al., 2012).